EN L'HORITZÓ DE LA HISTÒRIA IBÈRICA

La irregular romanització de la península Ibèrica davant el perse­verant arrelament de les formes més recalcitrants d?indigenisme autòcton s?accentuà més arran del procés de fragmentació regional i germànica de l?última Antiguitat, mentre que l?època dels visigots només introduí una pàtina d?homologació cultural entre les elits dirigents, gràcies a l?acció de bisbats, concilis i monestirs. La conquesta islàmica dissolgué aquells fonaments febles i diri­gí els pobles i territoris hispànics sota una nova òrbita, molt més propensa a l?Orient que a les transformacions socials iniciades a l?Europa de l?alta Edat Mitjana. Aquesta situació d?hegemonia an­dalusina donà lloc a un efecte inesperat amb el naixement dels primers nuclis muntanyesos de resistència. Després, la decadència interna del califat de Còrdova afavorí el desenvolupament d?aque­lla heterogeneïtat de regnes i comtats sota les diverses formes del feudalisme, que amb una vocació guerrera i expansiva feren créixer un control territorial privatiu sobre un al-Àndalus retràctil, malgrat la recepció contínua de nous contingents nord-africans. El resultat final fou l?eclosió d?un planter de regnes cristians que rivalitzaren entre ells per aconseguir el predomini peninsular, fent possible la ignició des del segle XIII d?un conjunt molt diferenciat de pobles, territoris i sobiranies, que a pesar del procés d?acosta­ment dinàstic encapçalat per les respectives monarquies no s?es­talvià el respecte a les identitats polítiques i jurídiques vigents, les quals van augmentar en els segles XIV i XV. L?organització de les societats polítiques dels regnes, amb les corts, juntes, germandats, unions, diputacions i generalitats, però també amb lloctinències, governacions i audiències reials individualitzades, acabaren de dibuixar unes formes de govern pròpies en cada espai del com­plex mosaic ibèric. De fet, els Reis Catòlics, mitjançant la unió de les corones de Castella i Aragó, van reconèixer aquella herència tan carismàtica de l?Edat Mitjana que significa encara avui l?origen més remot de les moltes identitats hispàniques.